Durant els darrers anys s’ha intentat fer feina per la sensibilització dels Trastorns Mentals, vàries iniciatives com “la Marató” de TV3 entre altres perquè la població general fos conscient d’una realitat present a la majoria de famílies del nostre voltant, sovint sense saber-ho per por al que diran, per por a ser jutjats, a la manca de comprensió.
Viure amb un trastorn mental i haver d’estar pendent d’amb qui parlem determinades coses és complicat, ja no és fàcil patir un trastorn mental perquè si a més l’afegim que hem de viure d’una manera privada és una mica més dur.
Quantes vegades no hem sentit com responsabilitzem a la persona d’estar per exemple deprimit, “si no surt és per què no vol”, “per què per anar amb els amics no té problemes”, “li agrada que tothom estigui pendent”. Frases com aquestes les escoltem sovint a la consulta, fins i tot dels mateixos familiars, entenem perfectament que una persona no és responsable de patir una malaltia coronaria, o un càncer, o fins i tot la diabetis, perquè en aquests tres exemples també hi ha factors psicosocials que afecten en alguna mesura, però no per això posem tota la pressió sobre la persona.
Això és perquè hem d’entendre que les malalties tenen causes multifactorials, que la biologia, la psicologia i la societat estant implicades en totes i cada una de les malalties, intentem entendre això, també en el cas dels trastorns mentals. Algunes vegades és a la mateixa persona a la qual li costa reconèixer que té un trastorn mental, per exemple, que us semblaria si el nostre centre en lloc d’estar situat en una plaça interior, reservada de les mirades dels altres estigues al carrer principal del poble, allà amb una vidriera ben amplia, doncs segurament, molts de vosaltres no tindríeu problemes, però altres de les persones que ens visiten pensaríem molt si fer-ho o no amb aquesta localització. Perquè pot costar molt admetre que en un moment de la nostra vida necessitem ajuda i que no podem amb tot, ei, i està bé no poder amb tot, ningú ens va dir que havíem de ser superherois o superheroïnes.
El meu desig és que arribi el dia per anar al psicòleg no impliqui cap diferència a quan vaig al dentista, o a l’oftalmòleg, o al metge de capçalera. Jo no puc amb tot i està bé!
