La societat i el ritme de vida actual fa que les persones estiguem poc centrades en nosaltres mateixos, en el nostre ésser i les nostres necessitats.
Més enllà del que fisiològic, l’ésser humà té necessitats emocionals i afectives que han de ser cobertes per aconseguir un benestar ple.
En aquest sentit pren efecte el terme Autocura. Entenem l’autocura com el conjunt d’actituds i conductes que desenvolupa una persona orientades a regular aspectes interns i / o externs que afecten o poden interferir en la salut i el benestar físic i mental.
El autocura és, doncs, la pràctica d’activitats que les persones realitzem en favor de nosaltres mateixes per tal de mantenir la vida, la salut i el benestar. L’autocura és el poder d’una persona per dedicar-se a activitats estimatives.
En aquest sentit, si augmenta la nostra capacitat d’autocura, millorarà també la nostra autoestima.
A la pràctica clínica ens trobem, en moltes ocasions, amb persones que dediquen esforços importants en fer front a demandes externes (treball, tasques domèstiques, cura dels altres …) sense tenir en compte les seves pròpies necessitats. Les habilitats i estratègies en relació a l’autocura que una persona desenvolupa al llarg dels anys té un paper important en aquest aspecte. És crucial, per a una bona salut mental i física, aconseguir un equilibri entre tenir en compte demandes externes i tenir cura d’un mateix.
Dedicar temps a fer allò que ens agrada, valorar les pròpies necessitats en la mateixa mesura que valorem les dels altres, respectar-nos i valorar-nos, permetre’ns gaudir de la vida, mantenir relacions interpersonals sanes i establir límits en aquelles que no ho són … són algunes de les conductes d’autocura a tenir en compte.
Tenir-nos en compte i tenir cura d’un mateix és la clau que obre la porta a una vida plena.
