Programa psicoeducatiu per a familiars de persones amb Trastorn Límit de la Personalitat
Dolors Mosquera, Laura Ageitos, Mª Jesús Bell, Sonia Pitarch
«Agraïment» és la paraula que em surt de el cor. Dolors Mosquera ha sabut desenvolupar una trajectòria professional i humana d’ajuda als afectats pel trastorn límit de la personalitat (TLP) ia les seves famílies, en tot el seu treball.
Va començar per traduir Deixa de caminar sobre closques d’ou, primera guia que vam tenir les famílies i els afectats, amb un llenguatge al nostre nivell, per entendre què estava passant i que podem fer. Vam saber que no estem sols. Abans la família era «la culpable» i res més.
Anteriorment no disposavem de nocions bàsiques de psicologia i ignoràvem el significat de les paraules o diagnòstics i les conseqüències que podia tenir conviure amb un afectat per trastorn límit de la personalitat, nom que mai havíem sentit. Intuíem en el seu sofriment, que s’escapaven a la nostra capacitat d’entendre’ls. No tots els components de la família estaven d’acord en com portar la relació. Massa fronts oberts amb els quals lluitar. Generalment la mare, ha d’enfrontar-se a marit, germans, avis, cunyats, amics … tots amb l’opinió clara de com solucionar-ho, ja que a casa «això» no passa. No era una qüestió psiquiàtrica, per a malalts. «Aquest» no estava malalt. El nostre TLP era intel·ligent, sociable, afectuós i no li passava res, coses de joventut que no sabíem controlar.
Succeïen gelosia, enveges, crits, pors, consums, despeses, desconcert total i tot afegit als problemes normals d’una família amb altres adolescents, treball, salut etc. Patim les crítiques i el pelegrinatge als diferents psiquiatres, psicòlegs i educadors que generalment no tenien la menor idea del que passava. Ens van atendre per un temps, van diagnosticar, medicaven i culpaven a la família.
S’acabava amb un «Deixi-ho al carrer si no sap que fer, això no té solució, és el típic calaix de sastre i aquí tot és possible». Frases similars encara se senten. Has de conviure amb elles fins a entendre que llavors no existien recursos per al trastorn límit. Ningú et donava esperances, i menys encara entenia a la família. No els havien ensenyat més àmpliament ençà, quan estudiaven, ni es preocupava ningú a complicar-se la vida per canviar alguna cosa.
Dolors ha anat més enllà sempre i en aquest llibre està reflectit. Obre els ulls a qui ignora tot sobre el trastorn i la necessitat específica d’ajuda familiar. Ens proporciona consells diferents, aplicables segons els casos, amb l’esperança d’estabilitzar. Sabem que fer encara triguem més del que voldríem, haguem de canviar hàbits, unir criteris i fer front a les crítiques parlant clarament. Avui donem la cara des de les associacions. Hi ha en el llibre, un clar reconeixement del nostre esforç i la necessitat de la nostra existència.
Ens hem equivocat en alguna cosa? i qui no. Però hem avançat. Gràcies a professionals que s’han especialitzat, com Laura. Chus i Sonia, coautors d’aquest llibre, s’obren camins i entenen millor el nostre patiment. Acceptem que no tot està a les nostres mans. Som una baula més. Avui som necessaris, encara que sapiguem que no tots són capaços de fer-ho. Algunes famílies esperen dels professionals sempre alguna cosa més. Fins i tot que el seu familiar afectat sigui tan perfecte com somiaven.
La societat no estava preparada per això. No entrava en les seves ments que els afectats pel trastorn límit necessitessin recursos i solucions. Ningú pensava en nosaltres. Amb llibres com aquest es desmunten totes les teories negatives. Esperem un futur amb prevenció i més informació fins a entendre millor els problemes mentals. Des de les associacions de famílies treballem voluntàriament per aconseguir-ho.
Gràcies Dolors per saber escoltar-nos i per contagiar d’optimisme a altres professionals com Laura, Chus i Sonia.
Marina Foret Jimeno presidenta Fundació ACAI-TLP i AEF-TP
