mutismo-min

Mutisme selectiu, un cas real

El Mutisme Selectiu es troba definit en el DSM-V com la «incapacitat persistent de parlar o respondre a altres persones en una situació social específica en què s’espera que ho faci, encara que pot fer-ho sense problemes en altres situacions (prototípicament a casa i davant la presència d’altres familiars immediats) «. Es recull dins dels trastorns d’ansietat i té el seu inici en l’etapa preescolar. Segons diferents estudis epidemiològics, apareix en un 1% o menys de la població total, i sol tenir una major incidència en la població femenina. Pel que fa als factors que l’originen, el mutisme selectiu seria resultat de la presència de diferents factors començant per una vulnerabilitat de tipus ansiogen davant de situacions socials però també de factors afectius, conductuals i familiars que podrien perllongar en el temps el trastorn.

Respecte a l’avaluació psicològica en els casos de mutisme selectiu resulta complicada, ja que difícilment el subjecte pot donar informació. És per això que la major part de la informació ha de ser proporcionada pels pares, a través d’un recull completa de la història clínica i evolutiva de el menor, així com les actuals circumstàncies de l’entorn. És possible també administrar proves no verbals d’algunes bateries de test. En alguns casos també és necessària l’observació estructurada de l’infant en els seus àmbits naturals, com per exemple a casa o a l’escola, així com la informació aportada pels professors.

Quant a la intervenció, es poden utilitzar diferents tècniques: reestructuració cognitiva, tècniques de modificació de conducta, exposició graduada en les diferents situacions on es produeix l’angoixa, tècniques de reducció d’angoixa, o fins i tot EMDR, una de les intervencions més utilitzades al nostre centre.

Fa aproximadament un any va arribar al nostre centre S., un nen de cinc anys que pateix mutisme selectiu. Durant la primera sessió, S. entra amb els seus pares, i mentre aquests relaten la situació actual, ell es mostra tímid, no respon a les preguntes que els seus pares fan davant la meva presència i no interactua amb nosaltres en cap moment. A la segona sessió, durant la primera part entra amb els seus pares i la segona ja es queda sol amb mi, és una de les primeres vegades en què es troba en una situació similar, només amb un adult que no coneix i per tant una situació generadora d’angoixa.

Per a les primeres sessions disposem de targetes, en què ha d’assenyalar una resposta, sense necessitat de parlar. Poques sessions després, i sense pressionar-és capaç de parlar amb un to molt baix amb mi, i començo a generar situacions en què ha de parlar, i per tant la exposo a situacions (per exemple, imitar sons d’animals). Un cop establert el vincle amb ell, vam començar a treballar les situacions externes en què s’ha d’exposar i que li generen angoixa (saludar un adult que no coneix, parlar amb la professora …). Per a això, vam elaborar un quadre de reforços, el qual es porta molt content.

Els pares relaten que comencen a veure molts canvis en S., comença a parlar amb la seva mestra, disminueix la seva angoixa, i fins i tot la relació amb el seu germà, la qual estava marcada per conductes típiques de gelosia, comença a millorar. Una part molt important del tractament és el treball amb els pares, aportant-los informació, perquè entenguin el perquè de la conducta del seu fill, i dotant-los de pautes per abordar la situació. En aquest cas, la col·laboració dels pares ha estat essencial per al canvi, i han estat capaços de comprendre que la solució no es troba en «obligar-lo a parlar» sinó en ajudar-lo, comprendre i acompanyar-lo en el canvi.

Actualment S. és capaç de mantenir una conversa en veu alta amb mi, es relaciona molt satisfactòriament amb els seus iguals, és capaç d’expressar les seves inquietuds, pot mantenir una mínima conversa amb un adult que no coneix, i respon a les preguntes d’altres. Aquest curs, ha superat una gran prova: enfrontar-se a la situació d’una nova professora que no coneixia. Davant d’això, i com era d’esperar després del tractament realitzat, S. ha mantingut una conversa totalment normal des del primer dia. Aquest ha estat el detonant i indicador final, entre altres, que ha propiciat l’alta terapèutica. S. ha fet un progrés molt positiu, conseqüència de la professionalitat, paciència, implicació, motivació, treball en equip i col·laboració dels diferents agents que hi intervenen.